Dels dos treballs a comentar, he decidit compartir les meves reflexions sobre: “ Pensant en els altres” , perquè crec que “Quiet”, a més de ser un bon llibre que et fa reflexionar sobre molts d’aspecte com la vida, amb aquest documental he pogut conèixer la importància dels sentiments i les emocions, a més de com treballar-les dins l’aula amb els infants.
En aquest vídeo es relata tot un any escolar d’una classe de quart de primària, a un col•legi municipal japonès. Aquest és molt especial degut a que Toshiro Kanamori, mestre molt valorat, estimat i apreciat pels infants, és una persona que viu enamorat de la seva feina i fa tot el possible per a que els seus alumnes siguin feliços, ja que la clau està en “aprendre a pensar en els altres per viure millor”.
Kanamori és un mestre amb molta experiència i amb un bagatge personal molt gran, cosa que fa que els seus processos d’aprenentatge siguin únics, valorats i amb bons resultats, ja que s’ha treballat el procés mitjançant la creació de lligams forts entre infants.
La seva metodologia és molt pràctica ja que treballa principalment, les emocions i sentiments dels infants mitjançant l’escriptura d’aquests en les pròpies llibretes. Així es dóna l’oportunitat de participar a tots els infants per igual, a la vegada que es senten importants, escoltats i interessats pel que conten i per l’estat en el qual es troben. És una manera de reflectir allò que pensen i és més important per a ells, ja que tot gira segons els seus interessos i fa que aprenguin junts. No tots tenim la mateixa facilitat per comunicar-nos i d’expressar-nos, però sí que tenim coses que contar i compartir amb els demés.
Un dels casos que m’ha impactat ha estat el treball que han fet quan van conèixer la mort d’un familiar d’un company, doncs tots van escriure els seus sentiments i vivències en les llibretes per alliberar-se del dolor, a més de compondre un missatge a la sorra del pati destinat al difunt. És molt emocionant que uns nens arribin a fer tot allò per donar suport a un company i a la seva família, doncs si ens fixem quan això succeeix en les nostres aules, mai tractem aquestos casos tant naturals com la vida mateixa, i ens limitem a no donar-li importància, sense pensar-hi que d’aquesta manera l’infant pateix més i és millor parlar-lo.
Aquesta manera de treballar fa que els infants siguin més autònoms i madurs, originant un clima de solidaritat en l’aula i donant lloc a que hi hagi llibertat d’expressions i sentiments, a més de raonaments coherents. Hem dóna la sensació que són infants amb un alt desenvolupament cognitiu i lingüístic, doncs la seva parla reflecteix tota la maduració que tenen, com si d’un adult es tractés, ja que normalment en aquestes edats (9-10 anys) inclòs en adults, és difícil d’aconseguir.
Un exemple que hem va impressionar, va ser la reacció dels companys quan el mestre va castigar a un d’ells per no parar de parlar en classe sense muntar el “rai”, vaixell construït pels mateixos infants. Aquí vaig poder veure el grau d’empatia, assertivitat i fermesa que van demostrar a l’hora de defensar al seu company, doncs un d’ells va intentar convèncer al mestre què el seu amic és bo i sap comportar-se. Al cap i la fi, tota la classe va decidir que si ell no anava els altres tampoc,doncs una de les coses que diu el mestre i m’ha agradat molt ha estat que: “a l’escola tots han de ser feliços i si un no ho és, ningú ho serà”. Escoltar aquest raonament per defensar a un dels alumnes, va causar en el mestre una sensació d’alegria i ben estar en sí mateix, ja que havia aconseguit l’establiment de lligams forts entre ells.
Una de les coses que m’ha cridat l’atenció ha estat que al llarg de tot el vídeo, els infants estaven contínuament plorant i a voltes et donava ganes de fer-ho, ja que la transmissió dels sentiments eren molt profunds i vertaders. Gairebé totes les situacions que s’adonen són fets i experiències reals dels mateixos infants de l’aula, com la mort d’un familiar, el menyspreu entre companys, l’acomiadament d’un dels infants, l’alegria de poder provar el rai que van fer ells mateixos,etc. Ells han treballat les emocions i sentiments des de ben petits cosa que és nota a l’hora d’expressar-les, perquè no tenen cap problema a l’hora de fer-se escoltar. Això és una de les coses que com futurs mestres hauríem d’incorporar a la nostra metodologia, cosa que et fa sentir bé a la vegada que fas sentir bé als altres.
Per concloure, crec que les emocions i l’expressió dels sentiments són tan importants com altres coses que s’ensenyen dins les aules però, en les nostres escoles d’avui dia, no es treballa prou, ja que som els mateixos mestres qui no li donen tanta importància i no sabem treballar-les.
Solem centrar-nos més en que aprenguin continguts per passar de curs i no pas en els valors, la felicitat i en una qualitat de vida. A més, no podem oblidar la importància que tenen els recursos per a nosaltres a l’hora de treballar a l’escola, doncs com he pogut apreciar al vídeo, ells tant sols tenen les seves llibretes on expressen els seus sentiments, i alguns llibres on poden consultar. Per al mestre no és necessari l’ús de cap, ja que la seva metodologia és suficient per treballar tots els coneixements necessaris que necessiten aprendre els infants.
Penso que allò que et dóna força com a mestre es saber que els teus alumnes et respecten, estimen i reconeixen el treball que fas, doncs si ets una persona autoritària només aconsegueixes que et tinguin por i no confien en tu.
La millor clau, com diu el mestre, es “cercar la felicitat mitjançant lligams forts entre companys i pensar en els altres per ser feliços”.
