NUESTRO GLOGSTER DEL MUSICAL!

COM HE CREAT EL MEU VESTUARI?

Tots els membres del meu grup vam quedar que, seria millor que cadascú es fes la seva vestimenta i què, si hagués qualsevol problema entre tots ens podríem ajudar. Així ho vam fer i ara, us present quin ha estat el meu vestuari i com, amb la col·laboració de la meva mare ho hem realitzat:

Primerament, vaig anar a cercar tots els materials que necessitava com: tela de color taronja per fer la falda, feltre de diferents colors per fer les flors i els cercles, una agulla per cosir i fills de colors, goma elàstica per subjectar-me-la, a més d'una tisora, un metre i un dedal. També una camiseta de color blanca i pegament tèxtil per aferrar-ho tot.

Una vegada ho teníem tot, hem mesurat un tros de tela amb el metro i l'hem tallat amb unes tissores. Després l'hem erbanat amb fill i agulla per tindre la marca per poder-ne cosir amb la màquina.  

A continuació, he dibuixat flors de diferents tamanys i cercles de tots els colors i les he retallat. Mira quantes!

 

Posteriorment, he aferrat amb pegament tèxtil tots els cercles i flors a la samarreta i a la falda. 

 

I per finalitzar, podem apreciar quin ha estat el resultat de la vestimenta de na Maria, un dels personatges de l'obra: "La Terra, un tresor".

  

Aquesta és la falda amb dos butxaques al davant i flors al darrera.

I aquesta és la samarreta amb flors i cercles per davant i darrera.

REFLEXIONS DE LA DARRERA SETMANA I REPRESENTACIÓ FINAL

L’últim dimarts abans del musical varem repassar tots els detalls. Cada un dels membres del grup tenia una tasca encomanada ja que no volíem que s’escapés cap detall a l’hora de muntar i desmuntar l’escenari. Amb això preteníem que la feina fos ràpida i eficient, per no fer esperar als nens entre obra i obra.

Una vegada que tot estava programat, vàrem quedar el dia abans de la representació final per fer el darrer assaig. Els nervis també ens feien companyia, havia arribat l’hora de la veritat. Per donar realisme a la situació, vàrem preparar  tot el decorat a casa de la nostra companya, com si fos l’escenari real, intentant recrear l’espai del club diari d’Eivissa. Varem aprofitar tot el temps disponible fins que ens varem quedar satisfets, a la vegada que esgotats.

El dia de la representació, els despertadors varen tocar ben aviat, havia que traslladar el material des dels domicilis particulars fins al “Diario de Ibiza”.

El més complicat de tot varen ser les estructures de canya pel seu pes, volum i fragilitat. Per a fer-ho,  vam necessitar ajuda externa, així com un vehicle apropiat.

Una vegada al lloc, encara quedava feina per fer. Havíem de deixar preparats els decorats abans de pujar-los a l’escenari. Per descomptat, quedava pendent el vestuari i el maquillatge. Alguns dels personatges requerien un treball de maquillatge força elaborat.  

Finalment, començava la funció. Els nervis van anar calmant-se mentre gaudíem de les obres dels nostres companys, fins que va arribar el nostre moment, quasi sense adornar-nos. Tot va passar ràpidament, com si d’un altre assaig es tractés, però aquesta vegada vàrem contar amb un públic molt participatiu. Cosa que ens va sorprendre gratament, com indicador de que els hi agradava el que estàvem fent. Al mateix temps, ens va angoixar, perquè no sabíem com controlar aquesta participació i aturar-la, sense ferir la seva sensibilitat. 

Com també passa amb les obres dels professionals, vàrem tenir problemes tècnics. Com necessitàvem un segon micròfon, el tècnic va baixar el volum dels micròfons principals amb la conseqüència que no se’ns sentia massa bé.  Així i tot, ens adaptàrem perfectament, encara que la música començava abans d’hora.  Finalment vàrem quedar contents i satisfets.

REFLEXIONS DEL DIA 20 DE MAIG DEL 2012

Aquest diumenge hem quedat per a preparar els materials que necessitem pels nostres decorats. Varem fer dos grups de feina, per així aprofitar més el dia i poder assajar en acabar. Un dels equips s’encarregava de fer el pont, és a dir, preparar les capses de cartró, tallar-les, pintar-les,... i l’altre s’encarregà de crear les estructures amb canyes.

Per a fer aquesta estructures varem utilitzar canyes d’aigua, corda, cèrcols, brides i cinta americana, i ens varem valer de l’ajuda d’algunes de les nostres parelles. Per a crear-les és necessari anar a un torrent que no hagi sigut netejat, elegir-les i tallar-les, aproximadament unes 200. Cal triar-les de l’altura adequada, el més rectes possibles, i que no siguin gaire verdes, ja que sinó es trenquen amb molta facilitat.  

El muntar-les ha sigut una feina molt laboriosa, ja que és una estructura de grans dimensions, la qual requereix un espai ampli i preparació prèvia. Una vegada seleccionades, es fa la base per a que sigui estable i no caigui, i desprès es van posant les canyes correlativament i es van lligant.

L’altre grup de feina va fer la recollida de caixes de cartró, unes 7 o 8, els obrirem i els he pintarem en color marron, per a simular un pont. A aquest li férem ratlles negres per fer com si fossin pedres, i ens queda pendent muntar els arcs.

Ens vam posar mans a l'obra!. Unes pintaven les caixes, altres feien els maons del pont, etc.

Una vegada acabats els decorats, varem passar a preparar i assajar l’últim ball que ens quedava per definir. Una vegada preparat, Vicent va cantar la cançó mentre nosaltres feien la coreografia i un altra persona la gravava per veure el resultat.

Aquests són els nostres materials: caixes, pintures i pincells.

REFLEXIONS DEL DIA 10 DE MAIG DEL 2012

Aquests darrers dies hem estat preparant i assajant les coreografies a casa d’un membre del grup. Això ja ho varem parlar prèviament amb Carmen, ja que varem pensar que d’aquesta manera aprofitaríem més el temps, evitant-nos els desplaçaments, els descansos i els horaris fixes. També pensarem que així podríem deixar els materials en un lloc determinat, evitant així tindre que moure’l i que es pugui fer malbé.

Hem acabat gaire bé totes les coreografies, tant sols ens queda una per muntar i anar millorant la coordinació de la resta. Això ens permetrà poder dedicar més temps als vestuaris i decorats, ja que és el que portem més endarrerit.

Nosaltres hem pensat fer dos estructures de canyes de forma circular i de grans dimensions. Les volem utilitzar per a decorar l’escenari i com element suggeridor amb l’entorn que tractem. També hem pensat fer un pont amb caixes de cartró i una tela per simular el riu.

Durant els assajos que hem anat tenint amb Toni, ell ens ha anat supervisant i donant algunes premisses sobre allò que hem de millorar, així com també ens ha anat advertint, no només a nosaltres sinó també a la resta de grups, que ja és hora d’aprendre’ns els diàlegs.

Aquí podeu veure alguns exemples de vídeos grabats per nosaltres mentre assajàvem:



REFLEXIONS DEL DIA 26 D'ABRIL DEL 2012

Aquests darrers dies ja hem aclarit un tema que ens tenia molt preocupats, les cançons del nostre musical. En un principi teníem moltes idees però ens trobàvem amb la dificultat d’aconseguir la melodia i poder-la adaptar a les nostres necessitats. Degut a la dificultat de trobar les cançons melòdiques, és a dir la base musical, varem tenir que editar-la amb un programa especial (audacity), per tal d’eliminar les veus. El fet de ser persones de diferents edats feia que hi hagués diverses preferències; el que teníem clar és que hi apareguessin cançons d’algun grup local, així com música familiar pels infants. Finalment les cançons triades pel nostre musical són;

§  “Tubullar bells” de Mike Oldfield.

§  “Dime que me quieres” de Tequila.

§  “Ya no puedo más” de Camilo Sexto.

§  “Bona nit blanca roseta” de UC.

§  “Jo tinc una enamorada” de UC.

§  “Bad romance” de Lady Gaga.

§  “Doraemon”.

§  “Marcha” de Madagascar.

A mes, podem dir que el nostre diàleg ja està acabat, amb això volem dir que podem dedicar-nos a pensar en el decorat que ens agradaria i amb les nostres coreografies. 

Per altra banda, hem hagut de canviar la nostra idea inicial de fer la gonella amb paper de diari, ja que ens limitava la llibertat de moviment a l’hora de ballar. També hem estat intercanviant idees sobre com volíem que fossin els nostres disfresses, com per exemple volem que el sol tingui dos cares, és a dir, per davant serà un sol trist i molt enfadat i per darrera un sol content i molt brillant; de l’olivera tenim clar que el seu vestuari li ha de permetre el moviment i no pensar que encara que sigui un arbre no es mouen o que els animals tindran una base de la roba d’un color específic afegint-li detalls com calentadors, llana,...

En aquesta sessió tots els grups hem posat en comú els materials que farem servir pel decorat. D’aquesta manera volem sortir tots beneficiats i tenir unes despeses menors, ja que no contem amb pressupost per part de la universitat.

REFLEXIONS DEL DIA 16 DE MARÇ DEL 2012

A dia d’avui, podem dir que el nostre musical ja té forma i que estem molt més motivats que els primers dies, que no sabíem ben bé com començar ni què fer.

A nivell de grup aquest treball és tot un repte, ja que inventar-nos tot una història, cantar, ballar, pensar en la vestimenta, la decoració de l’escenari,... i posar-nos d’acord entre tots tenint en compte els gustos i preferències de cadascun de nosaltres. Arribant a un resultat que reflecteixi tot el nostre esforç i les ganes que li estem posant.

En les primeres classes que hem tingut amb na Carmen hem estat seguint amb la història, buscant cançons que ens agradessin, ampliar els diàlegs i caracteritzar els personatges. De la mateixa manera, amb en Toni hem fet algun exercici de desinhibició, escenificant una obra ja feta en grups de tres persones.

El que ja tenim clar és la primera escena, en la que apareixeran l’olivera, el sol, els avis i la nena; ja hem començat a caracteritzar el sol.

Per a les properes classes, tenim pensat acabar la història i que sigui del gust d’en Toni, el professor, ja que cada dimarts tenim revisió del que anem fent i ens dóna propostes de millora i noves idees. També, per a que Carmen ens pugui ajudar, ja hem començat a pensar amb materials que podem utilitzar per a crear les diferents vestimentes com per exemple, paper de diari per a fer la gonella de la pagesa.  

WHY DID YOU DECIDE TO BECAME A TEACHER?

One day, when I was walking along the street, a child came to me and asked me if I could get a ball from the tree. I climbed the tree and gave it to him. He was very grateful and gave me a kiss.

This fact brought my childhood to my mind. As a child, I used to have a teacher who was a rude and insensitive person. She always used to do the same activities, drawing and singing, for example.

On the contrary, when I arrived at Secondary school, I had a special teacher. He used to create original and enjoyable antivities. He was also willing to help and could always solve any problems. He was very inspiring for me, because he loved and enjoyed his job, and he transmitted this feeling to me.

I think that I will be a teacher like him. Nowadays, I'm doing a degree in Infant Education and, in short time, I will be a teacher too.

REFLEXIONS FINALS

Com a conclusió d’aquesta assignatura, he de dir que he aprés moltes coses i recordat altres, ja que molts dels continguts donats també els he vist al cicle formatiu d’educació infantil. Penso que de totes les idees dels autors i coses treballades, crec que la tasca del professor és més important del que pensava, i hem de fer tot el possible per a que els aprenentatges siguin significatius pels infants, de manera que puguin emprar-los en diverses ocasions. D’aquesta manera els ensenyen a ser autònoms i a formar-se com a petites persones que algun dia, gràcies a la nostra tasca realitzada, ja sigui del centre, amb les famílies i del nostre entorn, seran persones de veritat, amb els seus valors, actituds, creences i personalitat.

En quant als treballs realitzats en grup, crec que ha estat una bona metodologia perquè al tractar-se de feines tan elaborades i complexes, cadascú ha pogut aportar el seu gra de sorra i sentir-se escoltat i valorat pels seus companys. També ens ha permès compartir experiències, viure bons i mals moments, aclarir dubtes i fins i tot enfortir els nostres lligams. Ha estat una vivència molt maca i esper que el dia que siguem professor, poguem tornar a viure-ho.

REFLEXIONS DEL TEMA 3 I 4

He vist convenient comentar aquests dos temes junts, perqué tots dos tracten els factors psicològics implicats en l’aprenentatge, els intrapersonals  i interpersonals.

Els primers, són aquells que la persona té interioritzats i són propis d’ella, com són els processos cognitius, dels quals sorgeix l’atenció, la memòria i la intel·ligència de l’infant; els processos afectius dels quals trobem la personalitat i motivació de la persona; així com les habilitats i estratègies d’aprenentatge.

Pel que respecta als processos cognitius, l’atenció, ha estat explicada des de perspectives teòriques diferents, però el que tenim clar és què existeixen diversos factors com: els fisiològics, el nivell de desenvolupament, les motivacions i interessos i les diferències individuals. Per treballar-la i millorar-la, hem de tindre en compte un espai condicionat i una metodologia variable, ajustant el moment i la duració de les tasques; un respecte cap als interessos dels infants a la vegada de fomentar l’atenció de manera que sigui el propi individu qui pugui autocontrolar-se; i com a mestre un rol adequat.

En canvi la memòria, és un procés important del coneixement que emprenen en tots els processos d’ensenyament – aprenentatge, i l’hem de fer un ús adequat ja que sense ella no podríem recuperar ni fer-ne ús de la informació quan ens és necessari. Existeixen tres tipus diferents: la memòria sensorial, és la que menys ens adonem del seu funcionament, ja que la majoria d’informació la captem a través dels estímul dels sentits, dels quals seleccionem. També està la memòria de curt termini, que té una capacitat limitada de retenció d’informació. D’aquí sorgeix la memòria de treball que serveix per descodificar, fer i solucionar problemes. I per últim està la memòria de llarg termini, on té lloc la recollida d’informació processada . Per treballar-la i millorar-la, és fonamental implicar als infants en els processos, anar recuperant informació diàriament per poder emprar-la en altres situacions.

També ens trobem amb la intel·ligència la qual ha anat evolucionat amb el temps. Es tracta d’un procés dinàmic i mecànic, i sempre hem de partir des del potencial de l’infant. Al llarg del temps s’han fet molts d’estudis i s’etiquetaven als individus segons la capacitat d’aquesta. Avui dia també es solen fer test d’intel·ligència, però no amb tanta freqüència. El ideal seria començar per la intel·ligència intrapersonal, i treballar altres com la lògic- matemàtic que molts de nosaltres no tenim tant desenvolupada, a través de jocs i eines senzilles a través del joc, ja que aquest és amb l’únic que s’aprèn.

Pel que respecta als processos afectius, la motivació és la manera natural d’aprendre de les persones i ha d’ésser mot contínua. Els mestres han de saber que aquesta és la base per a què un infant comenci a confiar, a ser conscient d’ell mateix així com arribar a ser una persona autònoma. Per això ha de tenir una metodologia que motivi i enganxi als infants, proposant fites que hagin d’aconseguir, doncs és el punt més important per continuar seguint en davant i no estancar-se. També trobem la personalitat, de la qual existeixen trets que la caracteritzen i és el nostre entorn qui l’ajuda a configurar-la. Està molt relacionada amb l’anterior, ja que són dos dels factors més importants en la formació de l’individu.  Són processos que la persona ha de tindre interioritzats i treballats per poder desenvolupar-se amb èxit amb el seu entorn.

Els segons, es refereixen a les relacions que estableix l’infant amb el seu entorn. Una d’elles és la interacció del mestre amb l’alumne, doncs és veritat que no existeixen “receptes” de com dur-la a terme, tot depèn de nosaltres mateixos, de les nostres perspectives i relacions amb l’entorn, doncs com a futur mestre crec que és molt important ser conscient del nostre rol, com ha de fer-se la nostra tasca ja que som un model a seguir pels infants i famílies. Hem de ser comprensius, ajudar sempre que sigui necessari i acceptar les coses. Ha de treballar molt les emocions així com temes que motivin i interessin als infants. Ha de ser una persona democràtica, que es preocupi de tots els infants per igual a la vegada d’ell mateix, formar-se contínuament. És veritat que alguns mestres solen tindre preferències per alguns alumnes de manera que això es nota a l’hora d’atendre’ls, avaluar-los i comunicar-se amb ells. Això crea un ambient a l’aula d’enveja i un sentiment de menyspreu, molt profund i difícil de superar en els infants.

Altra d’elles és la interacció alumne – alumne, doncs els infants es solen ajuntar per afinitats. Són qui millor duen a terme el procés de socialització, doncs els adults hem de proporcionar un entorn adequat i segur, que afavoreixi l’establiment dels seus llaços afectius així com d’arribar a desenvolupar-se com individus de la societat. En la mà de tots està que els infants puguin confiar en nosaltres, es desenvolupin adequadament i siguin persones autònomes.

 

REFLEXIONS DEL TEMA 2

En aquest tema hem començat parlant de què és l’aprenentatge per a nosaltres i què podem fer per a què es doni, doncs per parelles hem fet una definició: “l’aprenentatge és un procés amb el qual l’ésser humà és capaç d’adquirir coneixements, interioritzar-los per després aplicar-los en la seva vida. Això fa que l’individu sigui més autònom, tingui la capacitat de tenir un criteri propi i per tant, sigui menys manipulable”.

Una vegada aclarit aquest concepte, hem començat amb les concepcions conductistes i els seus principis, els quals ja els havia vist en estudis anteriors al cicle formatiu d’educació infantil però m’ha vingut bé per recordar-los així com per aclarir alguns dubtes.

Els conductistes consideren que la presència o absència de determinades conductes són apreses de manera conscient o inconscient per l’individu, i que depenen de la interacció dels agents biològics del passat i del present, de l’historia d’aprenentatge de l’individu i les condicions ambientals momentànies. D’aquí sorgeixen diversos principis explicatius dels processos que es donen en l’aprenentatge: la contigüitat (estímul – resposta), el reforçament (depenent de la resposta es recompensa d’una o altra manera), la pràctica (respostes que volem que es repeteixin en el temps) i el control d’estímuls (sobre la conducta desitjada).

Paulov va ser l’autor del conductisme clàssic, doncs mitjançant estudis amb gossos va veure l’existència d’estímuls incondicionats (estan de manera natural en el nostre entorn) que donaven respostes incondicionades (mecanismes de defensa), i els condicionats ( manipulacions) donaven respostes condicionades (manipulables). L’associament d’aquest dos estímuls originava manipulació de respostes. Per entendre-ho millor, ha classe hem realitzar diversos exercicis, individuals i en grup, i m’han servit molt.

Hem vist les diverses tècniques conductistes i les seves aplicacions, doncs tant l’exposició amb la imaginació com la desensibilització sistemàtica són dos tècniques que es poden emprar en l’educació, tenint cura a l’hora d’aplicar-la i ser conscient en tot moment de les repercussions que poden sorgir, ja que treballar amb infants petits no és el mateix que fer-ho amb adults.

Per altra part està Skinner que és l’autor del condicionament operant. Va realitzar estudis amb rates i va investigar el poder que tenen els reforços sobre les conductes, i la manera de modificar-les. També vam fer exercicis per entendre-la millor a més de veure que les diferents  tècniques de control i modificació de conducta així com les tres fases què passen: l’avaluació de la conducta, les intervencions que duríem a terme i el seguiment en tot moment; i les possibles.

I per altra part ens trobem amb Bandura, que és l’autor de l’aprenentatge social o vicari, doncs no està d’acord amb la manera de cóm els altres modifiquen la conducta. Per a ell l’infant és un individu actiu el qual té unes motivacions, mecanismes i un poder per a decidir, cosa que farà modificar la seva conducta. Aquesta teoria té el seu origen en el conductisme i diu que els nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l’entorn, mitjançant l’observació o l’associació. Bandura ens parla del determinisme recíproc, en el qual existeixen quatre factors que interactuen contínuament i són els que influiran en l’infant a l’hora de donar resposta: l’ambient, la conducta, els factors personals i els cognitius.

Finalment, ens trobem amb Zinmmerman. Aquest es va basar amb la teoria de l’anterior autor i va desenvolupar el model de desenvolupament acadèmic autoregulat, el qual es vasa en què l’alumne sigui participant actiu del seu propi procés d’aprenentatge. Va parlar d’aprenentatge autoregular que és aplicable a partir dels cinc o sis anys, i depenent de la metodologia del mestre, l’aprenentatge en l’infant tindrà un sentit o altre.

Els conductistes en canvi es centren en l’estructuració del coneixement i estudien la intel·ligència en general. Existeixen alguns autors com:

Piaget es va centrar en la gènesi de la intel·ligència, i va anomenar la seva teoria la epistemologia genètica, perquè deia que el coneixement és un procés que s’ha d’estudiar des de els inicis i què l’infant ho adquireix a través de la interacció amb l’entorn. Ens parla dels estadis de desenvolupament i de les funcions bàsiques del coneixement, on hi ha d’haver una organització (manera d’organitzar el pensament) i una adaptació (amb el medi) de la qual ha d’haver un equilibri entre l’assimilació (incorporar nous coneixements als esquemes existents) i l’acomodació (modificar esquemes) que son la base per crear esquemes mentals.

Vigostski ens diu que la construcció del coneixement és producte de la interacció social amb el món social extern. Per a ell el llenguatge és un mitjà fonamental de comunicació i què ajudarà a organitzar el coneixement de l’infant. Ens parla què en la producció de l’aprenentatge existeix la zona de desenvolupament actual (coneixements previs), la zona de desenvolupament potencial (allò que podria saber) i la ZDP (ajuda de l’adult), doncs entre aquestes ha d’haver un equilibri. Aquest autor com l’anterior comparteixen l’idea que l’entorn és molt important en l’adquisició del coneixement.

Ausubel és conegut com l’autor que distingeix entre l’aprenentatge significatiu, el qual és funcional i es pot recuperar en qualsevol moment; i l’aprenentage memorístic el qual no és productiu perquè s’ha pren per a una determinada ocasió i després s’oblida.

I Brunner, l’últim autor conductista, ens diu que l’aprenentatge es produeix per categories, i les anem ampliant a mesura que evolucionem. L’esquema que tot individu ha de tenir present abans d’aprendre és: seleccionar la informació, generar proposicions, simplificar, presa de dedicions i verificació d’hipòtesis. Ens diu que l’infant interactua amb la realitat organitzant els coneixements segons les seves pròpies categories, creant-ne noves o modificant-les. És molt important tenir en compte el model mental de cada infant i els seus esquemes previs, ja que són aquests qui donen organització i significat a les experiències, permetent-li anar més enllà que el docent.

Una vegada acabat amb aquest tema, hem realitzat diversos treballs relacionats amb les teories dels autors així com les possibles modificacions de millora que nosaltres realitzaríem com a professionals. De tots els treballs, amb el que més he gaudit ha estat amb el de les fitxes. A cada grup li va tocar un tema (a nosaltres l’educació vial a la ciutat) i ho havia de treballar de manera que la metodologia que empréssim sigues més significativa i coherent, amb les edats i evolució dels infants. Aquesta mena de treballs m’han servit per veure com la teoria es pot aplicar a la pràctica, doncs al treballar en grup, és una manera de poder contrastar opinions i d’aclarir dubtes.

Com he pogut apreciar, les fitxes és una metodologia que no és aconsellable emprar, i si es fa ha de ser amb moderació, ja que fa que els infants s’adaptin aquest tipus d’activitats, algunes sense sentit, i perdin l’oportunitat d’aprendre a través de la manipulació, experimentació i contacte amb el seu entorn. La culpa no la tenen els infants, sinó els mestres, que no volen escalfar el seu cap a l’hora de realitzar activitats i prefereixen anar allò ràpid i segur. Això ha de ser una cosa que ha de canviar, i nosaltres, com futurs docents, tenim en les nostres mans l’oportunitat de fer-ho.

REFLEXIONS DEL TEMA 1

Amb l’introducció d’aquest primer tema, dono començ aquesta nova assignatura, on tindré l’ocasió d’aprendre aspectes nous e importants per a la nostra futura tasca de docent.

Aquest tema l’hem començat fent una introducció de què es la psicologia: “ són els processos de canvis comportamentals provocats o induïts en els infants com a resultat de la seva participació en activitats educatives”.

He vist que existeixen diferents finalitats així com continguts i temes determinats. Per una part tenim els processos de canvi comportamental centrats en tres aspectes: el nivell de desenvolupament de l’infants, és a dir, cada infant té el seu ritme d’aprenentatge i evoluciona de manera diferent, doncs  les etapes de Piaget són una orientació només; el nivell de competència i aptituds dels infants, on és important treballar a partir de la informació prèvia que té amb la finalitat que els infants siguin autònoms i competents; el nivell de disposició afectiva i emocional, on el vertader vincle és aquell entre mestre – infant, amb el qual es fomenti l’autoestima i les ganes de seguir en davant. I per altra part, ens trobem amb els factors que condicionen els processos de canvi comportamentals, que es refereixen amb el comportament del docent i les metodologies que empra.

La psicologia com totes les coses en la vida, té un recorregut històric molt important, doncs va començar 1879 amb la creació del primer laboratori d’estudi conductual de les persones fins que al 1950 aprox, comença a tenir més importància. Es va començar amb els test d’intel·ligència doncs l’únic que feia era etiquetar a la gent segons els resultats obtinguts, cosa que feia que es desmotivessin i pensessin que no valien per a res. Després es va passar a comparar la ment amb el funcionament d’un ordinador, fins arribar a tècniques com el conductisme i les orientacions cognitives, humanístiques i ecològiques.

Penso que els aquests tests han de fer-se ús, en determinades ocasions, hi ha de ser una cosa complementària i no única, doncs existeixen altres mecanismes més avaluar el procés d’aprenentatge dels infants.

Com he mencionat anteriorment, el conductisme és una tècnica que estudia la conducta de les persones, doncs és l’ambient i l’entorn de cada individu que la condiciona. Pels conductistes es basaven en tot allò que era observable i es podia modificar, en els resultats en canvi tot allò que no es veia i no ho podien portar a la pràctica, no existia. Van crear uns estímuls – resposta per examinar i definir la conducta de les persones. A partir d’aquí van crear programes per aconseguir la conducta desitjada.

Per altra part, ens trobem l’orientació cognitiva que sorgeix com a necessitat de donar respostes de com funciona la ment i els processos d’ensenyament – aprenentatge. Es centren en tota la dimensió de l’aprenentatge, en l’estructura del coneixement, en la resolució de conflictes i el desenvolupament cognitiu.

He vist convenient comentar aquests dos principis del conductisme i cognitivisme, perquè ha estat una manera d’entendre’ls millor cosa que abans  barrejava conceptes; a més què les altres orientacions es donen en temes posteriors.

En aquest tema hem realitzat la nostra primera feina en grup. Tractava de veure com influïen els diversos contextos en la vida de dos infants diferents, un d’ells anava a l’escola de Vara de Rei a Sant Antoni i l’altra a Sa Graduada a Vila. El nostre grup va creure que era necessari conèixer en primera persona aquestes dos escoles, i per això vam decidir fer una visita a cadascuna, però anteriorment, ens vam posar en contacte amb elles.

Primer vam anar a Sa Graduada, on vam comentar que estaven fent una treball per conèixer les perspectives ecològiques – sistèmiques de l’entorn dels infants, i ens van rebre molt bé. Vam fer una entrevista amb la directora del centre, la qual ens va comentar coses al respecte a més de respondre algunes de les preguntes que teníem pendents; i vam fer una visita per les instal·lacions del centre.

Altra dia, vam anar a Vara de Rei, i també ens van atendre molt bé. Ens estava esperant la directora, amb la qual vam fer un recorregut a l’hora que ens explicava i mostrava cada racó i aules del centre. Cada vegada que passàvem per les aules ens presentaven als infants i als mestres. Vam sortir molt contentes ja que ens van tractar molt bé.

Una de les coses que m’agradaria destacar d’aquesta escola, és la seva grandària i la quantitat de feina realitzada, doncs des de fora no es veu de la mateixa manera. És veritat que aquesta en comparació amb l’altra és més vella i no gaudeixen dels mateixos avantatges i recursos, però totes dues compten amb un equip docent jove i amb ganes d’ensenyar i aprendre coses, a més de dir que en totes dues es treballa molt la diversitat degut a la majoria d’infants  immigrants.  Al col·legi de Vara de Rei hi ha un alt índex d’alumnat de raça àrab, ja que totes les famílies d’aquesta ètnia i cultura volen portar als seus fills aquí, doncs això fa que sigui una escola “etiquetada”. Això no hauria de ser així ja que la diversitat és riquesa hi ha d’estar repartida de la mateixa manera per tots els centres educatius.

Crec que fer aquestes dos visites ens ha servit per entendre coses a les quals érem inconscients a més de ser d'una gran ajuda per realitzar aquest treball. M'agradat molt aquesta experiència d'estar en contacte amb escoles de l'illa, ja que és una manera de tindre un contacte molt proper amb l'àmbit educatiu i et dóna forces i ganes de seguir endavant. 

REFLEXIÓN PERSONAL

Ésta es mi última reflexión personal de la asignatura, y por eso me gustaría compartir, cosa que me resulta complicado debido a la gran variedad de actividades hechas, dos trabajos que me han gustado mucho, y no me canso de mirarlos.

El primero de ellos han sido las láminas de cera. De todas las que hemos hecho, me quedo con ésta de aquí, porque ha sido la que más me ha costado, además de estar muy contenta con el resultado.

Me acuerdo que durante mi escolarización, las ceras siempre han sido un material a nuestro alcance, con las que he dibujado y pintado mucho. Ahora de mayor, he podido revivir ese momento a través de estas actividades, con las que he disfrutado mucho.

Me acuerdo que para hacer esta lámina, tuvimos que empezar por trazar líneas de diferentes formas, tamaños y posiciones, a lo largo de toda la hoja, con un lápiz de modo que quedaba un gran mosaico. Al principio, pensé que no me costaría mucho pintar cada espacio en blanco, pues a medida que iba avanzando me di cuenta que no debería haber hecho tantas líneas.

A veces llegaba a un punto en el que no sabía que colores utilizar (se podían todos excepto el blanco) para que no quedase tan repetitivo, pues me resultó un poco denso de acabar. Lo bueno es que, una vez pintado teníamos que volver a trazar líneas en todos los sentidos, en este caso con una cera blanca, de manera que volvía aparecer otro mosaico a pintar.  

Éste paso me resultó más rápido, pues el trazado de las líneas era más grande y a la hora de pintar, se notaba la eficacia. En el momento en el que cogí diversas ceras para volver a colorear el dibujo, pude apreciar como el resultado era diferente, pues en algunos casos, el acabado no era el color original de la cera sino una mezcla de tonalidades diferentes.

Lo mejor de todo, fue cuando tuvimos que hacer diversas formas como: dos círculos, dos cuadrados y dos triángulos de diferentes tamaños, y rascarlos con el tapón de un bolígrafo. ¡Fue lo que menos tardé de hacer del dibujo!. El resultado, como podéis apreciar, es una imagen que, vista desde diversos ángulos y perspectivas, te da la sensación de que cada vez que lo observas, ves algo diferente.

El segundo ha sido el de dibujar al revés. Cómo éste dibujo hicimos otro de un señor sentado en una silla, pero de los dos, el que más me ha gustado es el que tenemos aquí. Fue una de las primeras actividades que hicimos al comenzar esta asignatura.

Mi primera impresión fue que si tenemos que dibujar esto, cosa que no se me da muy bien, me podría hacer una idea de lo que vendría después.

Carmen nos explicó que no teníamos que dibujarlo tal y como estamos acostumbrados hacerlo, sino que esta vez, emplearíamos una técnica nueva. Consistía en ir trazando, línea por línea de la imagen en el papel, pero ésta tenía que estar al revés. Me parecía una locura, pues una persona como yo que solo sabe hacer dibujos estereotipados… no me veía capaz de conseguirlo.

Pero todo cambió cuando comencé a probar esta técnica, y vi que realmente sí que podía. Lo único que teníamos que hacer era fijarnos en las líneas a la vez que las ibas proyectándolas en el papel, sin pensar que se trata de un dibujo real y que conoces. De esta manera me resultó más fácil e entretenido el dibujar, pues es cierto que la mayoría de dibujos e imágenes que vemos, están compuestos por líneas de tamaños, posiciones y formas diferentes, que lo único que hacen es dificultar el proceso de dibujar.

Todas las cosas tienen solución, y pienso que esta técnica puede llegar a ser muy interesante en nuestra profesión, ya que con los niños debemos tener una gran imaginación a la hora de proponerles cosas y contarles cuentos, pues por eso creo que puede ser de gran ayuda.

Muchas veces nos vemos incapaces de dibujar alguna cosa por sí solos y recurrimos a calcar la imagen directamente, pues esto es una cosa que tenemos que cambiar ya que  somos un modelo a seguir para los niños, y queremos que éstos sean autónomos y libres a la hora de proyectar sus creaciones artísticas.

Como conclusión tengo que decir que a lo largo de todas las clases me lo he pasado muy bien, he aprendido muchas cosas e incluso, a la hora de realizar las actividades me he sentido más segura de mí misma, he disfrutado con todo lo que he hecho y me he sentido muy relajada, cosa que en otras asignatura es más difícil de conseguir.