En aquest tema hem començat parlant de què és l’aprenentatge per a nosaltres i què podem fer per a què es doni, doncs per parelles hem fet una definició: “l’aprenentatge és un procés amb el qual l’ésser humà és capaç d’adquirir coneixements, interioritzar-los per després aplicar-los en la seva vida. Això fa que l’individu sigui més autònom, tingui la capacitat de tenir un criteri propi i per tant, sigui menys manipulable”.
Una vegada aclarit aquest concepte, hem començat amb les concepcions conductistes i els seus principis, els quals ja els havia vist en estudis anteriors al cicle formatiu d’educació infantil però m’ha vingut bé per recordar-los així com per aclarir alguns dubtes.
Els conductistes consideren que la presència o absència de determinades conductes són apreses de manera conscient o inconscient per l’individu, i que depenen de la interacció dels agents biològics del passat i del present, de l’historia d’aprenentatge de l’individu i les condicions ambientals momentànies. D’aquí sorgeixen diversos principis explicatius dels processos que es donen en l’aprenentatge: la contigüitat (estímul – resposta), el reforçament (depenent de la resposta es recompensa d’una o altra manera), la pràctica (respostes que volem que es repeteixin en el temps) i el control d’estímuls (sobre la conducta desitjada).
Paulov va ser l’autor del conductisme clàssic, doncs mitjançant estudis amb gossos va veure l’existència d’estímuls incondicionats (estan de manera natural en el nostre entorn) que donaven respostes incondicionades (mecanismes de defensa), i els condicionats ( manipulacions) donaven respostes condicionades (manipulables). L’associament d’aquest dos estímuls originava manipulació de respostes. Per entendre-ho millor, ha classe hem realitzar diversos exercicis, individuals i en grup, i m’han servit molt.
Hem vist les diverses tècniques conductistes i les seves aplicacions, doncs tant l’exposició amb la imaginació com la desensibilització sistemàtica són dos tècniques que es poden emprar en l’educació, tenint cura a l’hora d’aplicar-la i ser conscient en tot moment de les repercussions que poden sorgir, ja que treballar amb infants petits no és el mateix que fer-ho amb adults.
Per altra part està Skinner que és l’autor del condicionament operant. Va realitzar estudis amb rates i va investigar el poder que tenen els reforços sobre les conductes, i la manera de modificar-les. També vam fer exercicis per entendre-la millor a més de veure que les diferents tècniques de control i modificació de conducta així com les tres fases què passen: l’avaluació de la conducta, les intervencions que duríem a terme i el seguiment en tot moment; i les possibles.
I per altra part ens trobem amb Bandura, que és l’autor de l’aprenentatge social o vicari, doncs no està d’acord amb la manera de cóm els altres modifiquen la conducta. Per a ell l’infant és un individu actiu el qual té unes motivacions, mecanismes i un poder per a decidir, cosa que farà modificar la seva conducta. Aquesta teoria té el seu origen en el conductisme i diu que els nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l’entorn, mitjançant l’observació o l’associació. Bandura ens parla del determinisme recíproc, en el qual existeixen quatre factors que interactuen contínuament i són els que influiran en l’infant a l’hora de donar resposta: l’ambient, la conducta, els factors personals i els cognitius.
Finalment, ens trobem amb Zinmmerman. Aquest es va basar amb la teoria de l’anterior autor i va desenvolupar el model de desenvolupament acadèmic autoregulat, el qual es vasa en què l’alumne sigui participant actiu del seu propi procés d’aprenentatge. Va parlar d’aprenentatge autoregular que és aplicable a partir dels cinc o sis anys, i depenent de la metodologia del mestre, l’aprenentatge en l’infant tindrà un sentit o altre.
Els conductistes en canvi es centren en l’estructuració del coneixement i estudien la intel·ligència en general. Existeixen alguns autors com:
Piaget es va centrar en la gènesi de la intel·ligència, i va anomenar la seva teoria la epistemologia genètica, perquè deia que el coneixement és un procés que s’ha d’estudiar des de els inicis i què l’infant ho adquireix a través de la interacció amb l’entorn. Ens parla dels estadis de desenvolupament i de les funcions bàsiques del coneixement, on hi ha d’haver una organització (manera d’organitzar el pensament) i una adaptació (amb el medi) de la qual ha d’haver un equilibri entre l’assimilació (incorporar nous coneixements als esquemes existents) i l’acomodació (modificar esquemes) que son la base per crear esquemes mentals.
Vigostski ens diu que la construcció del coneixement és producte de la interacció social amb el món social extern. Per a ell el llenguatge és un mitjà fonamental de comunicació i què ajudarà a organitzar el coneixement de l’infant. Ens parla què en la producció de l’aprenentatge existeix la zona de desenvolupament actual (coneixements previs), la zona de desenvolupament potencial (allò que podria saber) i la ZDP (ajuda de l’adult), doncs entre aquestes ha d’haver un equilibri. Aquest autor com l’anterior comparteixen l’idea que l’entorn és molt important en l’adquisició del coneixement.
Ausubel és conegut com l’autor que distingeix entre l’aprenentatge significatiu, el qual és funcional i es pot recuperar en qualsevol moment; i l’aprenentage memorístic el qual no és productiu perquè s’ha pren per a una determinada ocasió i després s’oblida.
I Brunner, l’últim autor conductista, ens diu que l’aprenentatge es produeix per categories, i les anem ampliant a mesura que evolucionem. L’esquema que tot individu ha de tenir present abans d’aprendre és: seleccionar la informació, generar proposicions, simplificar, presa de dedicions i verificació d’hipòtesis. Ens diu que l’infant interactua amb la realitat organitzant els coneixements segons les seves pròpies categories, creant-ne noves o modificant-les. És molt important tenir en compte el model mental de cada infant i els seus esquemes previs, ja que són aquests qui donen organització i significat a les experiències, permetent-li anar més enllà que el docent.
Una vegada acabat amb aquest tema, hem realitzat diversos treballs relacionats amb les teories dels autors així com les possibles modificacions de millora que nosaltres realitzaríem com a professionals. De tots els treballs, amb el que més he gaudit ha estat amb el de les fitxes. A cada grup li va tocar un tema (a nosaltres l’educació vial a la ciutat) i ho havia de treballar de manera que la metodologia que empréssim sigues més significativa i coherent, amb les edats i evolució dels infants. Aquesta mena de treballs m’han servit per veure com la teoria es pot aplicar a la pràctica, doncs al treballar en grup, és una manera de poder contrastar opinions i d’aclarir dubtes.
Com he pogut apreciar, les fitxes és una metodologia que no és aconsellable emprar, i si es fa ha de ser amb moderació, ja que fa que els infants s’adaptin aquest tipus d’activitats, algunes sense sentit, i perdin l’oportunitat d’aprendre a través de la manipulació, experimentació i contacte amb el seu entorn. La culpa no la tenen els infants, sinó els mestres, que no volen escalfar el seu cap a l’hora de realitzar activitats i prefereixen anar allò ràpid i segur. Això ha de ser una cosa que ha de canviar, i nosaltres, com futurs docents, tenim en les nostres mans l’oportunitat de fer-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario