He vist convenient comentar aquests dos temes junts, perqué tots dos tracten els factors psicològics implicats en l’aprenentatge, els intrapersonals i interpersonals.
Els primers, són aquells que la persona té interioritzats i són propis d’ella, com són els processos cognitius, dels quals sorgeix l’atenció, la memòria i la intel·ligència de l’infant; els processos afectius dels quals trobem la personalitat i motivació de la persona; així com les habilitats i estratègies d’aprenentatge.
Pel que respecta als processos cognitius, l’atenció, ha estat explicada des de perspectives teòriques diferents, però el que tenim clar és què existeixen diversos factors com: els fisiològics, el nivell de desenvolupament, les motivacions i interessos i les diferències individuals. Per treballar-la i millorar-la, hem de tindre en compte un espai condicionat i una metodologia variable, ajustant el moment i la duració de les tasques; un respecte cap als interessos dels infants a la vegada de fomentar l’atenció de manera que sigui el propi individu qui pugui autocontrolar-se; i com a mestre un rol adequat.
En canvi la memòria, és un procés important del coneixement que emprenen en tots els processos d’ensenyament – aprenentatge, i l’hem de fer un ús adequat ja que sense ella no podríem recuperar ni fer-ne ús de la informació quan ens és necessari. Existeixen tres tipus diferents: la memòria sensorial, és la que menys ens adonem del seu funcionament, ja que la majoria d’informació la captem a través dels estímul dels sentits, dels quals seleccionem. També està la memòria de curt termini, que té una capacitat limitada de retenció d’informació. D’aquí sorgeix la memòria de treball que serveix per descodificar, fer i solucionar problemes. I per últim està la memòria de llarg termini, on té lloc la recollida d’informació processada . Per treballar-la i millorar-la, és fonamental implicar als infants en els processos, anar recuperant informació diàriament per poder emprar-la en altres situacions.
També ens trobem amb la intel·ligència la qual ha anat evolucionat amb el temps. Es tracta d’un procés dinàmic i mecànic, i sempre hem de partir des del potencial de l’infant. Al llarg del temps s’han fet molts d’estudis i s’etiquetaven als individus segons la capacitat d’aquesta. Avui dia també es solen fer test d’intel·ligència, però no amb tanta freqüència. El ideal seria començar per la intel·ligència intrapersonal, i treballar altres com la lògic- matemàtic que molts de nosaltres no tenim tant desenvolupada, a través de jocs i eines senzilles a través del joc, ja que aquest és amb l’únic que s’aprèn.
Pel que respecta als processos afectius, la motivació és la manera natural d’aprendre de les persones i ha d’ésser mot contínua. Els mestres han de saber que aquesta és la base per a què un infant comenci a confiar, a ser conscient d’ell mateix així com arribar a ser una persona autònoma. Per això ha de tenir una metodologia que motivi i enganxi als infants, proposant fites que hagin d’aconseguir, doncs és el punt més important per continuar seguint en davant i no estancar-se. També trobem la personalitat, de la qual existeixen trets que la caracteritzen i és el nostre entorn qui l’ajuda a configurar-la. Està molt relacionada amb l’anterior, ja que són dos dels factors més importants en la formació de l’individu. Són processos que la persona ha de tindre interioritzats i treballats per poder desenvolupar-se amb èxit amb el seu entorn.
Els segons, es refereixen a les relacions que estableix l’infant amb el seu entorn. Una d’elles és la interacció del mestre amb l’alumne, doncs és veritat que no existeixen “receptes” de com dur-la a terme, tot depèn de nosaltres mateixos, de les nostres perspectives i relacions amb l’entorn, doncs com a futur mestre crec que és molt important ser conscient del nostre rol, com ha de fer-se la nostra tasca ja que som un model a seguir pels infants i famílies. Hem de ser comprensius, ajudar sempre que sigui necessari i acceptar les coses. Ha de treballar molt les emocions així com temes que motivin i interessin als infants. Ha de ser una persona democràtica, que es preocupi de tots els infants per igual a la vegada d’ell mateix, formar-se contínuament. És veritat que alguns mestres solen tindre preferències per alguns alumnes de manera que això es nota a l’hora d’atendre’ls, avaluar-los i comunicar-se amb ells. Això crea un ambient a l’aula d’enveja i un sentiment de menyspreu, molt profund i difícil de superar en els infants.
Altra d’elles és la interacció alumne – alumne, doncs els infants es solen ajuntar per afinitats. Són qui millor duen a terme el procés de socialització, doncs els adults hem de proporcionar un entorn adequat i segur, que afavoreixi l’establiment dels seus llaços afectius així com d’arribar a desenvolupar-se com individus de la societat. En la mà de tots està que els infants puguin confiar en nosaltres, es desenvolupin adequadament i siguin persones autònomes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario